Dimarts, 02 Maig 2017 18:40

Amb la lluita dels estibadors i estibadores

En defensa de les conquestes obreres de dècades: Ocupació estable, repartiment del treball, salaris dignes i condicions de seguretat controlades.

Els treballadors i treballadores de l'estiba enfronten actualment un dels majors atacs a les seues condicions laborals en dècades.

Si s'haguera convalidat a les Corts espanyoles el Decret del Govern de Rajoy, la seua aplicació haguera significat la destrucció en 4 anys de la totalitat dels 6.500 llocs de treball estable existents a tots els ports de l'estat espanyol, dels quals més de 3000 als Països Catalans.

Llocs de treball estable que serien substituïts per mà d'obra de contractació diària mitjançant ETT o, encara pitjor, pel treball dels mariners dels vaixells sota bandera de conveniència, molts d'ells sotmesos a condicions laborals inhumanes, sense salari mínim ni dret a sindicació ni, menys encara, control de mesures de seguretat (tot això assolit "gràcies" i després a la gran derrota dels treballadors de la marina mercant).

L'actual règim laboral de l'estiba no és «un privilegi», com tant cacaregen els mitjans de comunicació al servei de la burgesia. És l'herència, ja prou degradada, de les conquestes obtingudes pels treballadors del sector mitjançant duríssimes lluites nacionals i internacionals des dels inicis del moviment obrer [1] i especialment després de la 2a Guerra Mundial.

A l'Estat espanyol, la més notòria d'aquestes lluites va ser el gran procés vaguístic dels estibadors del 79-85, en defensa d'un conveni del sector i contra la privatització de l'estiba via Decret del govern de l'UCD. La vaga de 1980 s'allargà 18 mesos i inclogué ocupacions de vaixells, tancaments de ports, col·lectivitzacions de salaris, menjadors comunitaris, enfrontaments amb la policia... a més de la mort d'una xiqueta, filla d'un estibador, atropellada durant una manifestació de les famílies dels vaguistes en Las Palmas – Arxipèlag Canari. Hi hagué solidaritat obrera organitzada en totes les ciutats portuàries de l'Estat, però també en ports internacionals, on es boicotejava els vaixells espanyols amb càrregues estibades per esquirols.

Aquests anys el moviment estava organitzat assembleàriament i coordinat en l'àmbit estatal mitjançant delegats, la qual cosa permeté un gran control per part dels treballadors de la seua pròpia lluita. El resultat va ser no només la victòria -es tombà el Decret i se signà el primer Conveni Marc- sinó també el final de la implantació de CCOO i UGT, les direccions de les quals estaven massa ocupades en col·laborar obertament amb el govern i la patronal després de la signatura del «Pactos de la Moncloa». Al seu lloc, es creà l'actual Coordinadora Estatal de Treballadors del Mar, que reuní al seu interior els dirigents naturals de les assemblees i que gairebé quaranta anys després (amb dirigents de caràcter molt diferent) encara gaudeix del prestigi d'aquells anys gloriosos i la confiança de la majoria dels estibadors. Amb un altíssim nivell d'afiliació sindical, la Coordinadora representa més del 80% dels treballadors dels ports de l'Estat. Dels tres més importants (dos d'ells als Països Catalans), en els de Barcelona i Algesires té el 100% de la representació sindical, i al de València, la majoria absoluta [2].

Salaris mínims garantits encara que falte el treball, el seu repartiment sota control sindical durant les crisis, homogeneïtzació dels salaris, jornades de sis hores, jubilació a 55 anys, condicions de treball i seguretat dignes en una professió molt dura i amb un alt nivell d'accidents laborals greus [3]: en definitiva, el nucli del present conflicte està en la voluntat de la Comissió Europea, el govern espanyol i les grans multinacionals de la logística portuària per acabar amb aquestes conquestes obreres.

L'objectiu és clar: augmentar beneficis de les empreses de transport marítim a força de sotmetre a condicions de treball miserables i precàries un dels pocs sectors de la classe obrera que encara no està patint el resultat de les reformes laborals continuades. Però el mètode ha dividit a la mateixa patronal. Mentre el lobby JP Morgan-Noatum-Cosco sembla que està darrere de les presses del govern espanyol per imposar d'una manotada la desfeta de l'estiba, mentre a València es demana la intervenció de l'exèrcit, altres empreses implantades en els grans ports, almenys Maersk [4], prefereixen la via de la negociació, per lenta que puga ser, abans de provocar una gran vaga que els comportaria pèrdues de moltíssima importància. I aquesta divisió és la que s'ha manifestat al Parlament Espanyol, quan el 16 de març ha votat contra la convalidació del Decret-llei del 24 de febrer, gràcies fonamentalment als vots del PSOE i l'abstenció de Ciudadanos, un fet absolutament insòlit i amb un únic precedent històric. Més encara si tenim en compte què, malgrat alguna que altra amenaça de la Coordinadora, no s'ha fet vaga ni un sol dia.

Les actuals negociacions Patronal – Coordinadora-CTM són bastant fosques. Han enviat a casa al «mediador» Marcos Peña (president del CES), que ha estat pel mig de les negociacions durant mesos i la proposta final del qual sembla que serà inclosa pel govern Rajoy en un proper Decret-Llei. Però no hi ha manera de saber si la Coordinadora-CTM l'accepta o no, tanta ambigüitat hi ha en les declaracions que es fan. Eixa proposta, en tot cas, inclouria «la reducció del 10% de les retribucions dels treballadors dels ports afectats pel conveni col·lectiu sectorial estatal», el finançament amb fons públics de l'acomiadament d'estibadors i cap garantia seriosa d'estabilitat en l'ocupació dels estibadors actuals integrats a les empreses.

Òbviament, el col·lectiu d'estibadors no pot acceptar tal proposta, que significaria el principi del seu final, una derrota sense ni tan sols haver iniciat el combat amb l'arma més poderosa que tenim contra els patrons i els governs: la vaga.

Pel manteniment de l'ocupació estable par a tots els treballadors de l'estiba. Pel manteniment dels salaris i totes les condicions laborals favorables del conveni vigent, per als actuals estibadors i tots els futurs contractats.

[1] Una de les primeres vagues obreres documentades al País Valencià va ser la dels estibadors del Grau de València en 1842... i ja es lluitava contra els propietaris dels vaixells, que exigien «llibertat de contractació de treballadors matriculats o no matriculats»! Veure F.A. Martínez Gallego. Esperit d'associació. Cooperativisme i mutualisme laics al País Valencià, 1834-1936, pg. 60.

[2] Resultats eleccions sindicals al Port de València (2015): Coordinadora, 13 delegats; UGT, 4; CCOO, CGT i APTPPV, 2 delegats cadascú. (http://www.elmundo.es/comunidad-valenciana/2015/01/16/54b8c6f622601db0698b456b.html).

[3] En 2016 hi hagué quatre morts i 300 ferits greus en un col·lectiu total de 6.500 treballadors.

[4] http://www.eleconomista.es/transportes/noticias/8279349/04/17/Maersk-se-desmarca-de-la-patronal-y-exige-un-gran-pacto-con-los-estibadores-.html

   
  

 

Copyright © 2017 Coordinadora Obrera Sindical. Tots els drets reservats.
Joomla! és programari lliure, alliberat sota la GNU General Public License.
Thursday the 19th. Joomla Templates Free.